IRONMAN DE NICE I TOT EL QUE COMPORTA.

Aquest és l’escrit que es va publicar a l’Ancora després d’aconseguir el meu somni de ser Finisher a l’ Ironman de Nice,el va escriure la Marina explicant una mica com varem viure l’entrenament i la cursa. Vull aprofitar, per donar-li les gracies per tot el seu suport, ja que en un any molt difícil sobre tot per ella, sempre va estar al meu costat, encara que ella també es moris de ganes de fer-lo. Però el passat és passat i si tot va bé, aquest any ja podrem dir, que tots dos som Finishers.

Qüasibé tots els esportistes tenim un objectiu, una fita, quelcom que algun dia ens agradaria fer dins la nostra disciplina. Doncs bé, fer un ironman era la fita d’en Richart. Fer la màxima distància dins la disciplina del seu esport, el triatló, era el que es va proposar fer quan va decidir practicar triatló.
Però quin? Quan? Sempre havia dit que l’ironman de Nice el motivaba. Però… i d’on trec el temps per a entrenar? Com m’ho faig per anar amb bici una mitjana de 3 dies a la setmana i fer un total de 300 km. aprox., i córrer? I nedar? Pfff… saps què? Ja veurem quan es pot fer… De moment aniré entrenant i ja es veurà… Tampoc quedaven inscripcions…
Un bon dia a l’ordinador d’en Richart hi havia un mail on li deia que podia fer l’ironman de Nice, que podia entrar a la llista d’inscrits. SOCOOOOOOORS!!!!, I ARA QUÈÈÈ?! Una barreja de sensacions van passar per el seu cap: com entrenaria una cursa així amb el poc temps que quedava? “Em moro de ganes de fer-lo però estic acollonit”, “o ara o mai”, “si no el faig ara, quan?”, i finalment va dir: “què carai! Endavant! Sempre he volgut fer una cosa així!”
A partir d’ara començava una creuada particular fins el dia de l’ironman. Tot un seguit de mesos d’entrenament dur i intens precedien el GRAN DIA. Val a dir que en Richart ha fet autèntics miracles per a poder entrenar: dies d’hivern foscos i freds a les 19.00 h agafava la bici i anava a rodar a s’Agaró. Qualsevol de nosaltres hagués acabat boig només de fer un parell de voltes a aquell circuit; sol, amb fred, amb gana i cansament de la jornada laboral que prèviament havia hagut de fer.
Però no us ho perdeu, encara falta entrenar la natació i el córrer. Per poder fer l’entrenament de natació calia llevar-se ben aviat i amb els ulls encara amb lleganyes tirar-se a la piscina i començar a fer metres i metres… i sèries i sèries… I si algun dia se li havien enganxat els llençols, ja ho pagava car!! A l’hora de dinar, en comptes d’entaular-se com fem la majoria, cap a la piscina hi falta gent! I quan acabava, dinava d’una esgarrapada, i a treballar!
I per córrer? Bé, doncs quan acabava de treballar, agafava els trastos i apa! A córrer s’ha dit!n Que plou? És igual…, que fa fred? Què hi farem? Que té ganes d’anar cap a casa? Doncs no! Cal preparar-se bé la marató.
Vosaltres direu, bé el cap de setmana podia descansar… JA, JA, JA!!! El mister li tenia preparades unes quantes sorpreses. Calia anar amb bici unes 5 hores o 6, això un dia… L’altre dia, també s’havia d’entrenar la bicicleta: fer tirades llargues i transicions a córrer. Total, que es passava els caps de setmana fent ports de muntanya: la Ganga, Sant Grau, Romanyà, Tossa, tornem per Romanyà… Santa Pellaia… i és clar, havent passat per la Bisbal, Torroella, l’Estartit,. Palamós, Calonge, Sant Feliu, Llagostera, Cassà… En fi,… com un tren… Ah! I després tocava el córrer: potser tocava sortir de Llagostera, anar cap a Sta Cristina, Castell D’aro, Sant Feliu, o bé altres recorreguts similars i més llargs. Ostres! Me n’oblidava de la natació: és que també havia de trobar temps per a fer uns 3 – 4 km. nedant…
Crec que això es pot resumir amb una paraula: SACRIFICI
I així van anar passant els dies, i els mesos, fins a arribar el dia 22 de juny: IRONMAN DE NICE. Estava tot a punt, la ciutat de Nice era un esclat de triatletes, un constant anar i venir de gent ultimant els preparatius. Era el triatló expressat en majúscules. Un ambient festiu envoltat de nervis, dubtes i tensió donaven el tret de sortida als 2.500 triatletes per la prova de natació: es tractava de nedar 3 km i 800 m, que en Richart ho va fer amb 1h i 10m.!! Ànims Richart que vas bé!! Després començava la prova de la bicicleta: 180 km. amb varis ports de muntanya conformaven la demoledora bicicleta. Atenció que arriba en Richart amb un temps de 5h 49min.!! Fantàstic! Quina màquina!! Bé ara toca la marató: 42.5 km de cursa a peu sota un sol de justícia esperaven… En Richart estava mentalment molt cansat i la intensa calor i xafogor li van passar factura: va haver de fer algun tros a peu, perquè allò era insuportable: ambulàncies amunt i avall assistint i traslladant triatletes que estaven esgotats, gent abandonant a 10 km. d’acabar… Pfff… en Richart necessita ajuda… Així que no vaig dubtar un instant a animar-lo i encoratjar-lo fins que finalment es va armar de valor i va arrencar altre cop a córrer. I per fi la línia de meta!!! Quin goig, quina satisfacció, quin orgull quan creuava la meta!!! En un segon venen al cap tots els entrenaments dels darrers mesos i l’esforç dut a terme al llarg de les 11 hores i 30 minuts de la cursa… HA VALGUT LA PENA!!! EN RICHART JA ÉS UN IRONMAN!! MOLTES FELICITATS RICHART!! ENHORABONA!!!
Moltes gràcies també als familiars, amics i membres de l’equip que en tot moment s’interessaven per la trajectòria en cursa d’en Richart. Tots aquests ànims i els crits de l’Esteve des del Canigó han con tribuït a que en Richart pogués complir el seu somni de ser ironman.

Nota personal: tots els triatletes, facin o no un ironman són dignes de respecte, ja que tal i com heu pogut llegir, els entrenaments són durs i tothom dins el seu nivell i les seves possibilitats (físiques, laborals, …) entrena dur. Cal constància i sacrifici per a fer triatló, i moltes vegades el fruit no reflecteix tot l’entrenament portat a terme. És una odissea compaginar la jornada laboral amb el triatló. Ho sabem tots els triatletes!
Enhorabona també als altres ironmans: David Camps, Jordi Gonzalez i míster: Josep Viñoles

MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!!!!!!!!!!!!!!

Marina Basart.